Tot i conèixer activitat tèxtil sedera durant els segles XIII i XIV i de representar un sector significatiu dins l’economia barcelonina, els professionals seders mai es van organitzar com a gremi ni formaren part de les institucions de la ciutat, ja que la majoria de gent que practicaven els oficis seders formaven part de la comunitat jueva de la ciutat.
En el segle XV, lliures d’imposicions corporatives i amb la participació de mestres valencians i italians, la sederia va viure una revifalla a través del desenvolupament de contractes comercials, fàbriques i companyies. L’esclat de la guerra civil va trencar aquesta tendència. A finals del segle XV, durant el segle XVI i principis del segle XVII van néixer les corporacions d’oficis seders de Barcelona: barreters d’agulla (1495), perxers (1509), velers (1533), velluters (1548), passamaners (1572), torcedors i tintorers (1619).
En conjunt van aportar un enriquiment i estructuració del món laboral, social i polític barceloní. A Catalunya com a l’àrea de la Corona d’Aragó, les confraries o gremis participen en els governs municipals que a la vegada s’erigeixen en entitats rectores de les corporacions d’ofici. En aquest sentit el Consell de Cent de Barcelona va exercir el control sobre els col·lectius professionals, situació que s’allarga i evoluciona fins al 1714. A partir d’aquesta data les entitats gremials perden la capacitat de representació institucional i política en el govern de la ciutat.
Els seus òrgans rectors passen a ser la Reial Audiència i el Consell de Castella. El poc marge de govern que tenien els gremis sobre ells mateixos, millora amb l’aparició de la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona (1758-1847), institució que ostenta competències de caire econòmic, comercial i d’entitat assessora de la Reial Audiència de Catalunya en qüestions gremials.
Deixa un comentari